S’ha dit, i no poques vegades, que les Falles —igual que les festes de la Magdalena castellonenques, les Fogueres alacantines o tantes altres activitats lúdiques habituals en els nostres pobles— són una clara manifestació de l’hedonisme vital que impregna la manera de ser dels valencians. Se sol dir en termes elogiosos, i en ocasions inclús traspuant una certa enveja, sobretot per part d’aquells que, immersos en la moral calvinista, viuen centrats en el treball i en la busca obsessiva de l’èxit professional com a valor suprem. El dilema que subjau a este conflicte vital és la prelació jeràrquica entre les obligacions i les devocions.
A més de l’herència religiosa, que ha contribuït a conformar els nostres valors ètics, també s’ha apuntat que una altra causa important que ha pogut modelar la propensió dels valencians a les activitats lúdiques és la influència del clima d’esta xicoteta parcel·la del món. Gaudim d’una temperatura benigna al llarg de tot l’any. I de molta llum. (Sorolla, de fet, és conegut com el pintor de la llum.) Tots estos factors han contribuït a gestar la nostra manera de ser i les nostres relacions socials. Certes pràctiques ocasionals, a força de repetir-les —inicialment per a la mera satisfacció dels impulsors—, sovint han acabat convertint-se en tradicions culturals consolidades. De «creua el carrer la xicalla / replegant els trastos pa la falla», els versets d’una de les cançons del nostre folklore tradicional que descriu l’origen de les falles, s’ha arribat a la monumentalitat de les falles actuals. Este trajecte s’ha recorregut per l’adhesió de molts valencians i forasters que s’han sentit atrets per l’ambient lúdic que envolta esta activitat festiva. La cultura del gaudi és contagiosa.
La cosa no ve d’ara. Ni és tampoc, de cap manera, patrimoni exclusiu dels valencians. Esta concepció de la vida és tan antiga, i tan universal, com la mateixa paraula hedonisme que encapçala este apunt. L’origen etimològic d’este vocable ens porta al grec hēdonḗ, que significa ‘plaer’; amb l’afegiment del sufix -isme, se li ha volgut donar un caràcter doctrinal. I és que, certament, la filosofia de la vida centrada en la busca del plaer és una aspiració molt vella. Epicur, un filòsof grec que visqué entre els segles III i II a. C., fou un dels seus principals precursors. El plaer, entés com l’impuls primari de satisfer unes determinades urgències biològiques, sempre ha existit. Però, més enllà d’estes necessitats elementals, el concepte de plaer és un constructe cultural que ha anat variant molt al llarg del temps. Epicur entenia el plaer com l’absència de dolor. I no era poca cosa en l’època en què li tocà viure. Des d’una visió contemporània i provocativa, Joan Fuster sintetitzava este plantejament afirmant que, actualment, «l’autèntic símbol de l’hedonisme és l’aspirina». I és veritat que un mal de queixal o una simple cefalea ens limita considerablement la possibilitat d’experimentar plaer.
Però també és veritat que, per a pal·liar altres dolors —sobretot els que són conseqüència del torbament de l’ànima—, l’ambient festiu i les relacions socials que sol propiciar poden constituir un remei eficaç. Potser per això l’hedonisme ha triomfat sobre l’ascetisme: per a combatre molts dels mals que afligixen la societat actual.
La plasticitat visual dels monuments fallers o l’espectacularitat atronadora de les mascletaes són, sens dubte, clares manifestacions de la cultura hedonista en què vivim immersos. Però també ho són igualment els viatges que es fan arreu del món, en alguns casos precisament per a fugir del soroll de les Falles o de les pròpies rutines quotidianes. O també la reclusió voluntària en espais silenciosos intentant llegir sense interrupcions llibres fascinants. La busca del plaer no té receptes. Però els motius que ens impulsen a fer una cosa o l’altra, ni que siguen aparentment contradictòries, responen al mateix instint bàsic de trobar plaer en el que fem. En el fons, tots som hedonistes. O, si més no, aspirem a ser-ho.
