[12/11/2020]
Amb la paraula haca es fa referència a una raça de cavalls, de mida relativament menuda —no arriba al metre i mig d’alçada— però molt vigorosa, i per això s’ha utilitzat molt en la realització de certes labors agrícoles.
La nostra relació amb les haques és històrica i intensa. Fins i tot l’hem incorporat a refranys i jocs de paraules: «pare, l’haca l’he treta; ¿l’a(l)tra haca la trac?». El poeta i sacerdot Joan Roís de Corella, ja en el segle XV, escrivia que «si en algun temps cremant la terra es gasta, no […] perdeu l’ús de bona haca d’Irlanda». Esta referència no sols permet constatar l’antiguitat del vocable i la gran utilitat que ens han proporcionat estos dòcils animals, sinó que apunta també a l’origen del mot.
Al valencià —igual que al castellà, a on antigament també es deia haca, si bé després es generalitzà la forma jaca, amb h aspirada— ens vingué del francés haque, que al seu torn l’havia pres de l’anglés hack, acurtament de hakenei, antiga denominació d’un municipi del comtat de Middlesex, que actualment és conegut com a Hackney, a on hi havia un important mercat de cavalls.
