[30/09/2020]
L’adjectiu hàbil prové del llatí habilis, que significava ‘que es pot tindre fàcilment’; este era el sentit immediat i lògic que es desprenia de l’adjunció del sufix -bilis, ‘-ble’, al verb habēre, que originàriament tenia el significat de ‘tindre’. Igual que comprensible és ‘que es pot comprendre fàcilment’.
Amb el canvi de significat que experimentà el verb haver en valencià, l’adjectiu hàbil passà a significar ‘capaç de fer alguna cosa’, significat que es manté encara plenament en la forma anglesa able (presa del francés antic); però en valencià, trencada la connexió amb el mot matriu, passà a significar ‘que obra amb destresa, agilitat o enginy’.
En l’àmbit jurídic, la paraula hàbil passà a usar-se per a referir-se específicament a un període de temps en què és vàlid practicar certes actuacions juridicoadministratives. I, partint d’este significat, es formà el verb habilitar amb el significat de ‘autoritzar algú perquè puga fer certes actuacions que no li corresponen’ o, amb l’adjunció del prefix in-, el significat contrari: ‘privar algú de la capacitat d’ocupar un càrrec públic durant un període de temps’.
