[02/05/2023]
A vegades, per motius ben diversos —la seua sonoritat, la seua aparença, el seu ús o ves a saber per quins recòndits motius—, tenim la impressió que certes paraules són molt característiques de la nostra idiosincràsia col·lectiva; i altres, en canvi, encara que siguen d’ús molt habitual, ens desperten recels respecte a la seua genuïnitat. Són impressions primàries. Com les que ens provoquen a primera vista certes persones: d’atracció o de repulsió. En el cas de les paraules, estos sentiments són possiblement una mescla de la voluntat de recuperar les pròpies essències identitàries i, alhora, el temor de quedar despersonalitzats, diluïts en les llengües del nostre entorn.
Si el verb alcançar, que hem tractat estos últims dies, forma part d’este últim grup de paraules de genuïnitat controvertida, la paraula guirigall, amb què encapçalem este article, és representativa del grup de mots que se sol percebre com a ben nostre. Però les coses no sempre són com pareixen ser, i a vegades les primeres impressions poden resultar enganyoses.
En el cas concret de guirigall, la usem habitualment per a referir-nos a una situació a on regna la confusió, normalment perquè hi ha molta gent que està parlant al mateix temps i no hi ha manera de poder entendre’s ni tan sols amb els nostres interlocutors més immediats. Este vocable apareix registrat literàriament en valencià per primera vegada en el segle XIX. Eduard Escalante l’utilitzà en un dels seus sainets dient que «s’armava un guirigall». Així és com ho solem dir encara. Es tracta d’una veu expressiva d’origen onomatopeic. Però, molt probablement, eixe ús valencià no és sinó l’adaptació de la forma castellana guirigay. El dramaturg castellà Lope de Vega ja l’havia gastat dos segles abans en el poema «La Gatomaquia», que data de 1632. De totes maneres, estes qüestions tenen una importància relativa. Interessen sobretot als filòlegs, ansiosos per documentar d’a on ve cada mot. Però per a una comunitat lingüística l’important és realment l’ús que n’han fet els parlants. Les paraules són recursos que ens permeten transmetre informació. I, segons sembla, als valencians esta paraula ens ha fet un gran paper. Potser perquè sentim un impuls irrefrenable de dir la nostra sense parar-nos a escoltar silenciosament el que els altres tenen a dir-nos. Per això precisament ens queixem tant, ara i adés, dels guirigalls que s’armen.
