Pronunciació: [gilópo]
Morfologia:
m. sing. guilopo
f. sing. guilopa
m. pl. guilopos
f. pl. guilopes
Definició:
adj. i m. i f. Hàbil o astut per a aconseguir el que vol, que obra amb picardia. Ell, tan guilopo com sempre, ha fugit de la faena.
Etimologia:
Probablement pres del castellà galopo, provinent del francés galopin, derivat de galoper, ‘galopar’, que inicialment s’usava amb el significat de ‘xiquet que es dedica a portar missatges o a fer encàrrecs’, dit així perquè els havia de fer corrent; però prompte assimilà també el sentit de ‘picardiós, brivall’, i segurament el canvi de a per i de la primera síl·laba és degut a l’influx de la paraula guilla, ‘rabosa’, animal que en l’imaginari popular s’ha associat a l’astúcia.
Primera documentació: segle XVIII.
Citacions:
«Yo no sé perqué ni perqué no, poro males llengües hi ha que diuen que, com era guilopo hasta els molls dels ossos, lligava a dos caps la botifarra.» (Lluís Galiana: Rondalla de rondalles, 1769)
«Branchat era un capellà de la parròquia de Sant Martí que es dedicà a escriure col·loquis i obres de teatre populars contra els francesos –anomenant-los “gavatxos”o “guilopos”– durant els darrers moments de dominació napoleònica (1813-1814) i el període immediatament posterior.» (Vicent Baydal: Històries d’història dels valencians, 2015)
Castellà: galopo, galopín (si bé també es documenta la forma guilopo tant en la toponímia [cova del Guilopo, a Almansa] com en la producció literària: «Pues aquí viene un guilopo; á él preguntarle podemos», Ramón de la Cruz, Los pobres con mujer rica, 1767).
Anglés: sharper, sharp.
Francés: galopin.
Italià: ragazzino.
Portugués: moleque.
