guilopo

Pronunciació: [gilópo]

Morfologia:

m. sing. guilopo

f. sing. guilopa

m. pl. guilopos

f. pl. guilopes

Definició:

adj. i m. i f. Hàbil o astut per a aconseguir el que vol, que obra amb picardia. Ell, tan guilopo com sempre, ha fugit de la faena.

Etimologia:

Probablement pres del castellà galopo, provinent del francés galopin, derivat de galoper, ‘galopar’, que inicialment s’usava amb el significat de ‘xiquet que es dedica a portar missatges o a fer encàrrecs’, dit així perquè els havia de fer corrent; però prompte assimilà també el sentit de ‘picardiós, brivall’, i segurament el canvi de a per i de la primera síl·laba és degut a l’influx de la paraula guilla, ‘rabosa’, animal que en l’imaginari popular s’ha associat a l’astúcia.

Primera documentació: segle XVIII.

Citacions:

«Yo no sé perqué ni perqué no, poro males llengües hi ha que diuen que, com era guilopo hasta els molls dels ossos, lligava a dos caps la botifarra.» (Lluís Galiana: Rondalla de rondalles, 1769)

«Branchat era un capellà de la parròquia de Sant Martí que es dedicà a escriure col·loquis i obres de teatre populars contra els francesos –anomenant-los “gavatxos”o “guilopos”– durant els darrers moments de dominació napoleònica (1813-1814) i el període immediatament posterior.» (Vicent Baydal: Històries d’història dels valencians, 2015)

Castellà: galopo, galopín (si bé també es documenta la forma guilopo tant en la toponímia [cova del Guilopo, a Almansa] com en la producció literària: «Pues aquí viene un guilopo; á él preguntarle podemos», Ramón de la Cruz, Los pobres con mujer rica, 1767).

Anglés: sharper, sharp.

Francés: galopin.

Italià: ragazzino.

Portugués: moleque.

Més informació…