[08/07/2022]
La paraula guillotina fa temps que ha perdut vigència social. Afortunadament! En l’actualitat, si no és un text historiogràfic, en què es relaten pràctiques d’un passat remot (o no tan remot: a França encara es feu servir per última vegada la guillotina l’any 1977), este vocable se sol usar només en sentit figurat. Una mostra extreta de l’actualitat més candent: «Boris Johnson camina cap a la guillotina política». La metàfora s’entén sense necessitat d’explicacions complementàries. I més encara després de la dimissió del premier britànic. El presagi s’ha complit. Tot i això, pot resultar útil rememorar la gestació d’esta paraula per a prendre consciència de les variacions que experimenta el lèxic al llarg del temps.
La guillotina era un instrument consistent en una làmina guiada per dos muntants verticals que es deixava caure a plom per a decapitar els condemnats a mort. Des de la perspectiva actual, este mètode d’execució pot paréixer cruel; però, en el seu moment, quan el cirurgià francés Joseph Ignace Guillotin —del cognom del qual deriva el mot guillotina— proposà en 1789 a l’Assemblea Nacional, de la qual formava part com a diputat, que es dissenyara una màquina per a decapitar, ho feu amb la benevolent intenció d’evitar sofriments als condemnats a la pena capital i dispensar-los un tracte igualitari, sense fer distincions segons fora el seu rang social. I és que abans només els membres de l’aristocràcia tenien el dret de ser ajusticiats per decapitació. Per estrany que puga semblar, ser decapitat en la guillotina era un privilegi. Així s’evitava als reus agonies innecessàries. Els plebeus, en canvi, eren penjats, arrossegats, esquarterats, flagel·lats o destrossats amb variats procediments de tortura. El temps ho canvia tot: la forma de les paraules, el seu significat, les connotacions que té associades… I, naturalment, la forma de morir. La mort política també.
