[28/02/2022]
El recurs a la violència, mal que ens pese, és possiblement consubstancial a la naturalesa humana. Fins a on arriba la memòria col·lectiva, les lluites armades entre bàndols rivals han existit des de sempre per a dirimir qualsevol conflicte. D’ací ve que tinguem tantes paraules per a referir-nos a les accions bèl·liques. En llatí, estes accions eren designades precisament amb la paraula bellum, i d’esta arrel encara mantenim molts mots, alguns d’antiga nissaga, com bel·licós, ja present en el Tirant lo Blanch («no vullau usar de vostra bel·licosa força»), i altres cultismes de factura recent, com bel·ligerant o bel·licista…, que al·ludixen, amb matisos diferents, als conflictes armats. Però el substantiu mare del qual deriven totes estes veus se substituí des de ben antic (pels voltants del segle XII) en quasi totes les llengües romàniques per formes evolucionades de l’antic germànic werra. Este mateix ètim és també l’origen de l’anglés war.
Amb el pas del temps, la paraula guerra no sols no ha perdut vigència, sinó que ha anat adaptant-se a la nostra realitat amb nous matisos per a eixamplar el seu abast semàntic. I així és com ara parlem de guerres fredes i de guerres psicològiques, de guerres brutes i de guerres santes, de guerres de preus i de guerres comercials… Hi ha una dita popular que potser resumix tot este variat elenc d’expressions bèl·liques: cada terra fa sa guerra. Per un motiu o un altre, estem en conflicte permanent. Però, enfront d’esta realitat, també n’hi ha una altra que servix per a expressar un profund anhel: tinguem la festa en pau.
