[23/12/2020]
El grévol el coneixem actualment com un element típic de la decoració nadalenca. Però, en el seu entorn natural, és un arbre que sol mantindre’s com a arbust baix. Això és degut al fet que té un creixement molt lent, però n’hi ha exemplars que poden arribar a viure cinc-cents anys i arribar fins als vint metres d’alçària. El tret més característic del grévol són les seues fulles: verdes durant tot l’any, d’una lluentor intensa en la part anterior i un color més clar i mat en la posterior, amb una forma ovalada i una vora ondulada i espinosa. No és perquè sí. És per a protegir-se de la voracitat de les cabres i altres herbívors terrestres. Però és curiós: les fulles de les branques més altes no són ni espinoses ni coriàcies; probablement perquè ja no tenen eixa necessitat de protegir-se. Esta dualitat en la morfologia de les fulles és una mostra de la capacitat evolutiva de les plantes per a adaptar-se a l’entorn a on creixen. Els seus fruits són unes boletes roges agrupades en raïms, que es mantenen en l’arbre durant tot l’hivern.
La paraula grévol prové de la forma llatina aquifolium, que significa ‘fulles en forma d’agulla’. En occità es diu grefol: es manté la consonant f originària de folium, que nosaltres hem sonoritzat en v; en castellà aquella forma llatina ha adoptat la forma acebo; en gallec la b ha passat a pronunciar-se com a labiodental v, forma que alterna amb la variant acivro; en portugués també existia antigament la forma acevo, però finalment ha adoptat un sufix diminutiu, i ha esdevingut azevinho; en italià, més fidel als orígens, es diu agrifoglio.
La llengua dels colons romans anà adaptant-se a l’entorn, mesclant sons i estructures morfològiques del seu llatí vulgar amb les llengües de la població colonitzada. Tot està en continu canvi com a resultat d’un procés d’hibridació constant: les fulles, les paraules…
