[03/10/2022]
La paraula goig, formada a partir de l’evolució del llatí gaudium, designa un sentiment de satisfacció per alguna cosa que ens ha passat. És un sentiment bàsic, elemental, i, com és natural, esta veu ja apareix documentada des de temps remots. Difícilment es pot viure sense goig: «vos fan saber les dites coses que·n hajats gran goig e plaer», es diu en el Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, que data de 1296.
Convé apuntar també, pensant en aquells que estan aprenent valencià, que la paraula goig es pronuncia amb o oberta, i que el dígraf ig, que apareix només en posició final de paraula, sona igual que la tx de cotxe o la x inicial de xiquet, amb el mateix so que en castellà i en anglés es representa amb el dígraf ch. En la terminologia lingüística este fonema rep la denominació de palatal africat sord. Encara que este so no sol presentar problemes, val la pena practicar-ne la pronunciació. No sols com a exercici fonètic. Dir i sentir la paraula goig transmet alegria a les persones amb què ens relacionem. No cal tampoc esperar que ocórrega res d’especial per a sentir goig. Com escriu Rafa Xambó en Sexualitat provisional, «fa goig passejar a boqueta de nit quan afluixa la calor»; Àlan Greus, per la seua banda, comenta en la seua novel·la Relats de la creença que «fa goig veure l’aigua caure».
Els francesos tenen encunyada l’expressió joie de vivre, que condensa tota una filosofia de la vida, i que guarda un gran paral·lelisme amb l’ús que fem sovint els valencians de la paraula goig. Al remat, una conversa distesa amb els amics, un menjar casolà, la lectura d’un llibre, una passejada tranquil·la…, estes i moltes altres coses poden causar goig. A cada u li plau el que li plau, per descomptat; no cal seguir un patró predefinit. Però, siga per un motiu o per un altre, facen servir esta paraula. És terapèutica.
