[03/11/2021]
La paraula gladiador forma part en estos moments d’un bagatge cultural general. Tot el món sap, efectivament, que un gladiador és un lluitador que combatia amb un altre o amb feres en els amfiteatres romans per a diversió del públic. Això és, almenys, el que hem assimilat de les nombroses pel·lícules que han recreat esta figura. Des de la mítica Espàrtac, de Stanley Kubrick, protagonitzada per Kirk Douglas, a la més recent Gladiator, de Ridley Scott, protagonitzada per Russell Crowe. Però això mateix mostra que hi ha una recreació fictícia.
La història de la paraula ja ens advertix que la realitat no sempre és tal com es conta. Les primeres documentacions d’este mot són del segle XIX, i ja apareixen filtrades per la ficció literària. Teodor Llorente, en una de les seues poesies, apuntava que «los gladiadors en rinya ab lo tigre de l’Índia» o «ab l’orso blanch». La referència ja deixa entreveure que es tracta més d’un espectacle circense que d’una lluita acarnissada a vida o mort. El costum de batre’s era una pràctica habitual en molts pobles de l’antiguitat. Hi ha constància, per exemple, que els etruscos celebraven combats per parelles en els funerals per a honrar el valor dels difunts.
El vocable gladiador és un derivat de gladius, que en llatí significa ‘espasa’, i que, combinat amb el sufix -dor, fa referència a aquell que lluita amb l’espasa. Res més. Curiosament, este mateix ètim és també l’origen de gladiol, una bella flor que, a més d’utilitzar-se per a ornamentar les làpides i les tombes, és també en moltes cultures un símbol de la integritat i del valor.
