[01/02/2022]
La paraula gimnàstica s’usa actualment per a referir-se a una sèrie de moviments corporals destinats a enfortir i mantindre el cos en bon estat. Els orígens d’este vocable es remunten a la Grècia clàssica. Els grecs li’n deien gymnastikḗ, forma que derivava de gymnós, ‘nu’, i és que els atletes s’entrenaven i competien despullats. No sols perquè les túniques que formaven part de la seua vestimenta habitual els haurien molestat per a córrer, botar, lluitar o llançar els disc, sinó perquè, lluny de fer-los sentir vergonya, la nuesa formava part de la seua cultura. L’exaltació del cos ha quedat reflectida en múltiples estàtues.
Partint d’aquelles velles pràctiques, en el segle XVIII es recuperà aquella vella paraula per a designar esta disciplina en la formació dels cadets de les acadèmies militars. Un dels seus precursors fou el valencià Francisco Amorós y Ondeano, marqués de Sotelo, que, després de la Guerra de la Independència, es nacionalitzà francés i introduí la gimnàstica educativa a França, a on fundà a París el primer gimnàs en 1818. Feu també, al llarg de la seua vida, nombroses publicacions per a donar a conéixer els beneficis derivats de l’activitat física, entre les quals destaca el Manuel d’Education physique, gymnastique et moral, publicat en 1830.
