[03/12/2019]
El substantiu gasto deriva del verb gastar, que provenia del llatí vastāre, pronunciat [wastáɾe], que significava ‘devastar, arruïnar’, i d’esta forma sorgí guastar: «li feu guastar la bona llet», escrivia Jaume Roig l’any 1460. Esta antiga variant encara es manté viva al Rosselló, si bé en la resta del domini lingüístic evolucionà a gastar. El seu sentit originari, tal com reflectix la citació precedent de l’Spill, era el de ‘consumir’.
Com a derivats postverbals, es crearen les formes gast i gasto. Tant una variant com l’altra apareixen recopilades en el Diccionari de rims, de Jaume March, publicat en 1371. Enric Valor, en la seua novel·la Enllà de l’horitzó, publicada en 1991, usava gast: «han tingut molt de gast amb les seues nebodes». Però altres autors contemporanis, com Ferran Torrent, han fet servir gasto: «Evitarem un gasto» (Gràcies per la propina, 1995). L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, coincidint amb la solució adoptada en altres reculls lèxics contemporanis, ha optat per incorporar gasto al seu Diccionari normatiu, per ser esta l’única forma viva actualment entre els valencians.
