[10/09/2021]
Hi ha paraules, com ara gas, que usem molt assíduament en l’actualitat amb una gran amplitud de significats («cuina de gas», «olor de gas» o fins i tot «gasos», en plural, per a referir-nos als vapors que es produïxen en l’aparell digestiu). L’única característica comuna de tots estos elements és la seua capacitat per a expandir-se indefinidament per la baixa densitat de les seues molècules. Però cada vocable, abans d’arribar a generalitzar-se, ha tingut un procés de gestació molt singular.
En concret, el mot gas fou inventat pel químic i metge belga Jan Baptist van Helmont. En part, el seu interés pels gasos li sobrevingué arran d’un viatge Itàlia, en què un curandero xarlatà li curà la sarna que patia amb sofre i mercuri. L’aplicació d’este ungüent a les seues nafres generava gasos que estimularen la seua curiositat. I així fou com observà que la combustió de carbó vegetal en l’aire produïa una dispersió del fluid que li recordava la descripció del caos que havien fet els filòsofs grecs per a referir-se a l’estat primitiu de l’univers. Plasmà estes observacions en un llibre titulat Ortus medicinae, publicat en 1648, a on apareix usada per primera vegada la paraula gas. Era una adaptació del llatí chaos, que provenia del grec kháos. La g en flamenc representa el so de [x], semblant al so del dígraf kh en paraules procedents del grec, l’àrab o el rus (com Txékhov o Khamenei).
