[05/11/2021]
La paraula fúria té diversos significats. El més corrent fa referència a un accés d’ira que es manifesta violentament: «Sa tia Edelmira […] va colpejar el llit amb fúria», escriu Toni Cucarella en la novel·la Parany. La fúria, efectivament, és l’expressió d’una emoció de ràbia enfront d’alguna cosa que ens desagrada intensament, i que desencadena un comportament agressiu. A través d’un procés antropomorfització, sovint també traslladem les nostres emocions a certs fenòmens naturals, i així ens referim, per exemple, a la fúria del vent, de l’aigua o del foc.
Però la fúria és un sentiment molt humà. Tan vell com la mateixa humanitat. Encara que no sempre s’ha utilitzat este mot amb el sentit que li atribuïm actualment. En l’antiguitat, la paraula Fúria, escrita amb majúscula inicial, designava cada una de les tres divinitats de l’inframon que, amb cabells de serps, els ulls sanguinolents i unes ungles llarguíssimes, mostraven sempre una ràbia venjativa. En la mitologia grega, estos terribles personatges, anomenats erínnies o eumènides, havien nascut de la sang d’Urà que va impregnar la Terra (personificada per la deessa Gea) quan va ser castrat per Cronos. La seua missió era venjar els crims comesos pels mortals.
Tot el nostre llenguatge està amerat d’una immensa tradició cultural. La història de cada paraula ens ajuda a recuperar-la.
