[19/12/2022]
Per a referir-se a l’eixida accidental d’un gas o d’un líquid a través d’un clevill, un orifici o una junta defectuosa d’un conducte o d’un recipient, alguns valencians creuen que s’ha de dir necessàriament fuita: «una fuita de gas», «una fuita d’aigua»… Les creences —incloses les lingüístiques, naturalment— tenen sempre un component molt subjectiu, i no sempre estan fonamentades en dades reals objectivables. Però, pel que fa a esta qüestió concreta, la realitat constatable objectivament és que en cap parlar valencià s’utilitza actualment el vocable fuita. És cert que, antigament, esta forma s’usà com a participi del verb fugir, i encara es manté viva en alguns parlars catalans nord-occidentals i baleàrics; però, en la resta del domini lingüístic, de fugir n’hem extret per derivació fugida, forma que s’usa per a indicar genèricament l’acció expressada pel verb. Sanchis Guarner, referint-se al romanticisme, en deia que era «la fugida d’un món ordenat estàticament».
I potser això mateix es podria dir també de fuita. Amb un sentit romàntic i enyoradís de la llengua, alguns valencians han volgut recuperar este arcaisme, des de la creença que fuga era un castellanisme. Però no ho és. Es tracta d’un cultisme ben format, que han utilitzat, entre altres, escriptors de la talla de Joan Fuster, que en el seu llibre Nosaltres els valencians es referia justament a l’absurda «fuga d’energia». I és veritat que perdem molta energia volent canviar unes coses per altres sense absolutament cap necessitat, des de l’absurda creença que, com més diferent siga del castellà, més valenciana és una forma.
