[01/11/2018]
La paraula fossa prové de la forma homònima llatina, que inicialment tenia el valor genèric de ‘excavació’; s’havia format a partir del participi del verb fŏdĕre, que significa ‘cavar’. Este sentit originari de fossa encara es manté viu en expressions pròpies de la geologia, com ara fossa abissal, fossa marina o fossa tectònica, i també en l’àmbit de la construcció hi ha l’expressió fossa sèptica per a referir-se al ‘depòsit a on s’arrepleguen les aigües residuals’.
Però, a poc a poc, la paraula fossa anà especialitzant-se en el llenguatge comú per a quedar associada quasi exclusivament a ‘tomba’. Este ús ja és molt antic. Sant Vicent Ferrer, menyspreant les vanitoses aspiracions mundanes que tan sovint impulsen les persones a actuar, feu la següent reflexió en un dels seus sermons: «Pensa que, quan seràs mort, en la fossa te calcigaran». Calcigar, per si algú no ho sap, vol dir ‘xafar’. Al final, no res: pols de camins solitaris que altres xafaran amb indiferència.
