[20/04/2023]
La forma fondo és molt corrent en tot el domini lingüístic. I molt antiga. Prové del llatí fŭndus. Sant Vicent Ferrer parlava de «lo vall fondo» en un dels seus sermons; per la mateixa època, en el segle XV, Joanot Martorell, l’autor de la novel·la de cavalleries de Tirant lo Blanch, es referia a les «citges fondes». L’adjectiu fondo ha quedat fixat en centenars de referències toponímiques del nostre territori: el barranc Fondo, el camí Fondo, el pou Fondo… són denominacions que apareixen ací i allà, i que donen idea de la seua vitalitat al llarg del temps. En el dia a dia també fem servir habitualment este adjectiu per a referir-nos als plats que tenen unes vores altes, i que són especialment útils per a escudellar sopa.
En tots estos casos el mot fondo està usat amb un valor d’adjectiu, i té la funció de qualificar alguna cosa, amb un significat equivalent a ‘profund’. Este és l’ús més tradicional, encara que també s’ha usat amb un valor de substantiu, per a referir-se a un terreny baix, a on la terra sol ser molt fèrtil perquè es depositen sediments minerals arrossegats per les aigües de les pluges. Cal apuntar, amb tot, que, a pesar d’esta llarga tradició d’ús, este vocable no sempre s’ha percebut com a genuí. La o àtona de final de paraula sempre ha despertat moltes suspicàcies. El gramàtic i lexicògraf català Pompeu Fabra, de fet, no l’arreplegà en el seu Diccionari ortogràfic, publicat en 1917. Però, al final, els prejuís lingüístics, per molt profunds que siguen, acaben per dissipar-se.
