[09/02/2021]
La capacitat del valencià per a generar derivats és molt gran. És un procediment natural d’expansió que compartix amb moltes altres llengües. Partint de substantius i afegint-los un sufix, és molt habitual crear verbs que indiquen l’acció expressada pel nom. Així és com, per cenyir-nos a les diverses fases temporals de què consta un procés, hem creat iniciar a partir de inici, principiar de principi, terminar de terme, finir de fi o finalitzar de final. Són formes que s’han creat per via culta, com a sinònims d’altres vocables patrimonials. Per a indicar eixes accions, en valencià s’usen popularment començar (o, més habitualment encara, escomençar) i acabar.
No es pot dir que el verb finalitzar ens siga estrany. Apareix documentat per primera vegada (amb la forma finalisar) en les actes capitulars de la Seu de Xàtiva en 1726. El diccionari de la RAE no incorporaria el verb equivalent finalizar fins a 1780. Però, en qualsevol cas, la gran volada que ha adquirit este verb durant les últimes dècades és, sens dubte, per influència d’altres llengües. En primera instància, del castellà, que al seu torn l’havia rebuda prèviament de l’anglés finalize, i l’anglés, per la seua banda, havia format este verb a partir de l’adjectiu final, pres del francés en el segle XVI. Però, inclús dins del mateix anglés, també hi ha una llarga cadena d’influències. Començà a utilitzar-se durant els anys vint del segle passat a Austràlia, i des d’allí passà a la varietat americana, que, gràcies a la seua enorme influència social i cultural, l’ha catapultat a altres llengües. Tots participem —sovint sense saber-ho— en la gran partida.
