[09/02/2023]
Ahir, comentant la paraula façana, deixàvem constància del relatiu èxit que ha tingut la reincorporació d’este arcaisme en el valencià contemporani. I no sols en la llengua escrita, sinó també, fins i tot, en l’expressió oral. En part, este procés de substitució respecte a altres formes tradicionals de referir-se a la ‘cara principal d’un edifici’ es deu a la creença que el mot fatxada és un castellanisme. Les coincidències formals entre els vocables d’una llengua i l’altra solen despertar dubtes, que fan que molt sovint es tendisca a assumir d’entrada que, entre dos variants, sempre és millor la que siga més diferent de la veu castellana equivalent.
Però no sempre és així. La genuïnitat d’una paraula no ve determinada pel contrast amb una altra llengua. Ni per proximitat ni per llunyania. És, en tot cas, l’ús que n’hem fet al llarg del temps. I la bona veritat és que la paraula fatxada ja es constata en escrits valencians del segle XVII: «No té veritat esta fatxada del sentir gramatical», escrivia Pere Esteve en 1651. Descartar que a nosaltres ens vinguera a través del castellà és impossible. Al contrari: és molt probable que fora així. Com tantes altres. De la mateixa manera que al castellà li arribà a través de l’italià facciata, formada per derivació de faccia, ‘faç, cara’, provinent del llatí facies. La transferències lèxiques entre llengües són del tot normals. Quan es crea un mot nou en una llengua, si és útil, s’escampa ràpidament per les llengües del seu entorn. L’escriptor Enric Valor, que tant contribuí amb les seues aportacions gramaticals a fixar el valencià contemporani, la usà sense problemes: «en una fornícula obrada en l’argamassa decadent de la paret de la fatxada principal del temple». És un símptoma de normalitat. Si algú, a pesar de tot, ha aprés a dir façana, no hi ha cap problema. Però no ha de pensar, això sí que no!, que parla millor que els valencians que diuen fatxada perquè així la sentiren dir als seus pares.
