[25/11/2021]
Si «tots els camins porten a Roma», tal com proclama una dita popular, també és cert que, partint de Roma, s’arriba a tots els llocs. Amb les degudes diferències, amb les paraules passa més o menys el mateix. I no sols perquè la majoria del lèxic de les llengües romàniques porten a un ètim d’origen llatí, sinó perquè a vegades diverses paraules amb un origen comú passen a bifurcar-se formalment i semànticament. Eixe és el cas dels verbs fartar (que també presenta la variant formal afartar) i farcir (que comentàrem ahir). Els dos mots, en última instància, provenen de farcīre.
El verb fartar es va crear per derivació de fart; este adjectiu provenia del llatí fartus, forma de participi del verb farcire. Originàriament, feia referència al conjunt d’aliments amb què se’n reompli un altre; és a dir, allò que actualment en diríem el farciment, el farcit i, en certs casos, la farcidura. Però, amb el temps, la paraula fart passà a designar específicament l’estat en què queden les persones després d’haver menjat molt. El pas següent fou la translació metafòrica referida a la sensació d’incomoditat produïda per haver de repetir una vegada i una altra una mateixa acció. La reiteració cansa; i, si és intensa, farta. Este nou sentit de fartar ja es documenta en el Tirant lo Blanch: «ella se fartava de plorar». Joanot Martorell, l’autor del Tirant, es referia a Estefania, la donzella de Carmesina; plorava perquè… Val més, si estan interessats a saber-ho, que lligen el text original. No es fartaran de llegir.
