[21/01/2021]
La paraula fantotxe s’utilitza actualment per a designar una persona ridícula, que pretén aparentar, amb pretensiositat, una cosa que no és realment, i que per això, per la falta d’humilitat, no es pot prendre seriosament. Amb un significat semblant, este sentit s’ha transferit modernament a la paraula fantasma. Segurament, les semblances formals entre els dos mots han afavorit esta translació semàntica. Però, en realitat, els seus orígens són ben distints.
La paraula fantasma prové, en última instància, del grec phántasma, a on tenia el significat de ‘aparició, imatge’. El vocable fantotxe, per contra, té un recorregut molt llarg. Prové, via castellana, del francés fantoche. Però el francés, per la seua banda, l’havia pres de l’italià fantoccio. En esta llengua s’utilitzava originàriament amb el significat de ‘titella, marioneta’; s’havia format per derivació de fante, ‘infant’. Al remat, era una representació d’un xiquet i els seus destinataris eren també xiquets. I d’ací, per esta associació, passà a significar en el llenguatge dels adults ‘persona sense voluntat pròpia, que actua a partir del que diuen o fan altres persones, a qui es pretén imitar’.
En valencià, l’ús de fantotxe es documenta en ple segle XX. Un exemple aclaridor ens el proporciona Anna Moner en la seua novel·la El retorn de l’Hongarés: «estava fart d’escoltar l’absurda invenció que aquell fantotxe rapsoda amb parracs repetia contínuament».
