[23/03/2021]
La paraula facinerós té actualment un regust literari: de vocable recuperat de les pàgines d’un llibre al qual se li ha llevat la pols. Ha perdut vigència social, sens dubte; però sempre és útil ampliar el repertori d’insults. No se sap quan es tindrà necessitat d’usar-los. Valga com a mostra este fragment d’El mundial de la Patagònia, una novel·la del prolífic Enric Lluch: «Els facinerosos lligaren de mans el sereno i furtaren un camió carregat de ferramentes i una camioneta Ford». El seu significat ja es desprén del context citat. Un facinerós, efectivament, és un delinqüent habitual.
Alguns, potser precisament perquè la paraula no és habitual, escriuen *fascinerós, amb sc. És un error causat segurament per una associació inconscient amb la veu italiana fascio, ‘feix’, que s’utilitzà per a batejar el moviment polític creat per Benito Mussolini. Però facinerós, en realitat, prové del llatí facinerosus, format per derivació de facĕre, ‘fer’. Originàriament, en llatí tenia un valor neutre, de ‘persona que fa una acció’, fora bona o roín; però des de ben prompte va especialitzar-se semànticament per a referir-se exclusivament a les males accions.
En valencià, com a cultisme, ja apareix documentat en l’obra Els síndics de Castelló, Vila-real i Borriana argumenten sobre els contrafurs i perjuïns, que data de l’any 1543: «E estant axi ordenat los dits regnes ab dits lloctinencies los delinquents e facinerosos a vegades fugen de la dita ciutat», que l’historiador Josep Martí Ferrando rescatà de polsegosos arxius.
