[14/11/2019]
L’adjectiu fàcil prové del llatí facĭlis, que derivava, al seu torn, del verb facĕre, ‘fer’. I és que fàcil inicialment tenia un valor equivalent al que actualment atribuïm a factible, és a dir, ‘que es pot fer’.
Però, des d’aquella idea originària, la paraula fàcil ha passat a significar ‘que no exigix massa esforç’, i d’ací han anat generant-se fèrtilment nous significats. Així, aplicat a un esdeveniment, vol dir que és probable que tinga lloc: «és fàcil que ploga». Dit d’una persona, que té un tracte accessible. Però, aplicat a una dona —encara que no necessàriament ha de ser una dona—, s’ha usat per a insinuar que es deixa seduir sense oposar una excessiva resistència; es tracta, no cal dir-ho, d’un ús amb fortes connotacions masclistes, que, més que qualificar l’actitud de la presumpta dona fàcil, posa de manifest la mentalitat retrògrada de qui fa servir l’adjectiu fàcil en este sentit. I encara s’utilitza amb altres matisos segons el substantiu que modifique. Si es diu d’algú que té un verb fàcil, es vol indicar que és loquaç; si adopta una posició fàcil, que segons com —o amb qui— pot fer una cosa o una altra.
