[21/12/2020]
La paraula eutanàsia és un cultisme que començà a usar-se a mitjan segle XIX. En valencià l’arreplegava Joaquim Martí i Gadea en el seu Novísimo diccionario general valenciano-castellano, publicat en 1891. I valga esta paraula com a exemple de l’esperit innovador que havia plasmat voluntariosament en el títol de la seua obra. Per a valorar com cal este esforç de modernització, cal tindre present que en anglés el primer registre de euthanasia és de 1869, i que la Real Academia Española no incorporaria este mot en el seu diccionari fins a 1947.
Es tractava d’un terme mèdic que, partint de la combinació del prefix grec eu-, que significa ‘bo’, amb el sufix -tanàsia, forma sufixada derivada de la paraula grega thánatos, ‘mort’, dona com a resultat ‘bona mort’. Encara que, des de la perspectiva actual, potser seria més adequat considerar que és una ‘mort sense dolor’. La mort mai és bona. A vegades simplement algunes persones preferixen morir per a deixar de patir.
La visió de la mort ha anat canviant al llarg del temps. El filòsof grec Sòcrates, per exemple, condemnat a mort per corrompre la moral de la joventut amb les seues ensenyances, no sols refusà seguir el pla de fuga que li havien preparat els seus deixebles, sinó que, a més, després de banyar-se per a evitar que les dones hagueren de llavar el seu cadàver, prengué una bona dosi de cicuta i es gità a esperar que la mort li sobrevinguera plàcidament. Era la seua idea de eutanàsia.
