[01/06/2023]
Les confrontacions entre grups humans —siguen del caràcter que siguen: polítiques, esportives o de qualsevol altra índole— sovint estan associades a sentiments i passions extremes. La derrota causa frustració i decepció; la victòria, en canvi, produïx un fort sentiment d’alegria, que a vegades pot arribar fins i tot a l’eufòria. Al marge de les causes concretes que els puguen generar, estos sentiments tenen un caràcter universal i han existit des de sempre. Però, curiosament, les paraules que usem per a designar-los sovint tenen una data de creació molt recent.
En valencià, el primer registre documental de la paraula eufòria és dels anys trenta del segle XX. Apareix concretament en un article de F. Blanc i Miró publicat en el setmanari El País Valencià (editat a Xàtiva entre 1935 i 1936) en referència a l’«l’eufòria del caciquisme». Es tracta d’un cultisme creat en francés en el segle XVIII, pouant en el grec clàssic euphoria, mot que al seu torn s’havia format per la unió del prefix eu-, que significava ‘bé, bo’; la forma phorō, ‘que porta’, i el sufix de qualitat -ia. En un primer moment s’utilitzava per a referir-se de manera genèrica a una ‘sensació de benestar, psíquica o física’; però, en l’àmbit de la medicina, este terme ha anat especialitzant-se per a referir-se específicament a un ‘excés d’alegria, sovint sense motius justificats, o desproporcionada respecte a la situació vital que l’ha produït’.
