[18/05/2022]
Els eufemismes sempre han existit. Són paraules o expressions usades per a reemplaçar-ne unes altres amb la intenció d’atenuar la càrrega negativa que du associada. Però el concepte concret que actualment coneixem com a eufemisme és relativament modern. La primera documentació que trobem en la nostra llengua és del Diccionari mallorquí-castellà, de Pere Antoni Figuera, publicat en 1840. I no és que nosaltres fórem especialment tardans en l’assimilació d’este cultisme al nostre cabal lèxic. La Real Academia Española no incorporaria la paraula eufemismo al seu diccionari fins a 1884. En realitat, tant en un cas com en l’altre era una adaptació del francés euphémisme, creació lèxica de finals del segle XVIII a partir del grec euphēmismós. Esta antiga veu s’havia format per la combinació del prefix eu-, que significava ‘bé’, i pheme, ‘parlar’. Els grecs usaven este vocable per a referir-se a la conveniència de no pronunciar en veu alta el nom de certes deïtats. Creien que així evitaven que es desfermara la seua ira. El cristianisme, amb el mateix propòsit, establí igualment l’obligació de no invocar el nom de Déu en va.
Però és en el segle XX quan el recurs als eufemismes s’ha multiplicat com una plaga. Les raons són ben variades: per a evitar que algú puga sentir-se molest quan s’al·ludix a algun defecte físic (eixe és el cas, per exemple, de la substitució de cego per invident); per a obviar la referència a algunes professions considerades poc decoroses (com prostituta per dona de la vida), o per a elevar la seua consideració social (aparellador per arquitecte tècnic); per a evitar referències explícites a certes accions fisiològiques (he d’anar al servici…). En fi, els eufemismes són el fruit de les convencions socials de cada moment, que difícilment podem eludir.
