[13/02/2023]
L’alternança del fred i la calor forma part d’uns cicles naturals en les nostres latituds. Fred a l’hivern i calor a l’estiu. Encara que enguany —no se sap si com un efecte del canvi climàtic— el fred ha tardat a vindre, i ara sembla que no vol anar-se’n. Davant del fred sempre hem buscat la manera de calfar-nos. És una resposta natural. I així ho hem estat fent des de ben antic, abrigant-nos com hem pogut i encenent focs. La llar tradicional servia per a cuinar i per a calfar-se. Però, per a evitar les molèsties del fum i mantindre millor la calor, s’han buscat al llarg del temps formes de tancar el foc.
L’etimologia de la paraula estufa ens revela justament un dels procediments que s’han practicat des de ben antic per a mantindre la calentor en una estança. Prové de l’italià stufa, presa del llatí vulgar extuphāre, que significava ‘caldejar una estança amb vapors’. D’esta mateixa arrel ens ha vingut també la paraula tuf, que ara usem per a referir-nos a una ‘emanació d’olor més o menys desagradable’. No és casual. És el resultat d’aquelles habitacions calfades amb aigua calenta, a on sovint es col·locaven els malalts perquè suaren.
Les estufes antigues es feien d’obra. Fou a partir del segle XIX quan estos aparells començaren a fabricar-se en sèrie amb metall fos. Tenien dos compartiments, un per a la combustió, a on es ficava la llenya o el carbó, i un altre, en la part inferior, a on s’arreplegaven les cendres; i, finalment, un tub que conduïa el fum cap a l’exterior. Després ja vingueren les estufes elèctriques i les de gas. Modernament, els sistemes de producció de calor han anat diversificant-se. I també les paraules amb què es designen estos aparells: calefactor, radiador… La paraula estufa ja ha perdut el sentit que tenia etimològicament. Ja no desprén tufs. Però encara preserva eixe cordó umbilical que ens lliga a una llarguíssima tradició cultural.
