[14/01/2022]
La situació que estem vivint actualment arran de l’expansió imparable del coronavirus, que muta sense treva per a perfeccionar els seus mecanismes de transmissió, està provocant una situació d’estrés generalitzat, i molt especialment entre el personal sanitari, que lliura la batalla en la primera línia de foc.
La paraula estrés, ara del tot habitual, prové de la terminologia mèdica. Fou encunyat per l’endocrinòleg canadenc d’origen austrohongarés Hans Selye en 1936, i fa referència a la resposta de l’organisme a una situació de tensió, que dona lloc a la secreció d’hormones que eleven la pressió arterial, la freqüència cardíaca i les concentracions de sucre en la sang. Psicològicament, estes reaccions es traduïxen en sentiments de frustració, angoixa, ansietat o depressió.
L’origen d’esta paraula té un llarg recorregut. A nosaltres ens vingué de l’anglés stress; però l’anglés l’havia presa del francés antic estrece, a on tenia el significat de ‘estretor, opressió’, i era el resultat de l’evolució del llatí strictus, ‘estret, estricte’, participi passat del verb stringĕre, que ha donat lloc en valencià a estrényer, ‘fer més estret’. I sí, mirant-ho bé, eixa és la sensació més primària de l’estrés: ens sentim com comprimits en el nostre cos, ofegats, com si ens faltara l’aire; no arribem a satisfer totes les exigències que reclamen la nostra atenció. A vegades és per la incertesa de no saber què fer en una situació determinada; altres voltes per un elevat nivell d’autoexigència, que ens impulsa a voler fer-ho tot perfectament; unes altres, per la insatisfacció d’haver de fer coses que no voldríem fer… Siga com siga, el millor remei contra l’estrés és la calma. O com diem popularment en valencià: «lo que va davant va davant».
