Pronunciació: [estɾɛ́la].
Definició:
1. f. ASTRONOM. Astre que brilla en el firmament amb llum pròpia.
2. f. ASTROL. Planeta que se suposava que exercia una influència en el destí d’una persona.
3. f. ZOOL. Taca blanca que tenen en el front alguns animals, com ara els cavalls o els conills.
4. f. Representació convencional d’una estrela que es fa amb una figura formada per rajos que partixen d’un centre comú o per un cercle voltat de puntes.
5. f. Objecte que té una forma similar a una estrela.
6. f. MIL. Insígnia de grau militar en forma d’estrela amb un nombre divers de puntes.
7. f. Actor o actriu de gran popularitat. Al festival de cine van anar moltes estreles.
8. f. Persona o cosa que destaca de la resta per alguna qualitat. El teu llenç s’ha convertit en l’estrela de l’exposició.
Etimologia:
Prové del llatí stella, a on ja s’usava amb el mateix significat bàsic que té en l’actualitat, ‘objecte astronòmic lluminós amb forma d’esferoide’; molt probablement, esta forma llatina prové del protoindoeuropeu *h̥₂stḗr, que ha donat lloc també al vocable astre. Antigament, la forma més general en valencià era stella (pronunciada [estella], en què el grup consonàntic [ll] es llegia com una successió de dos eles, com si estiguera escrit l·l, i així és, de fet, amb esta grafia modernitzada, com sol aparéixer en la transcripció actual de molts textos antics. La -r- de la síl·laba medial (-tre-) es generà en el segle XVI, per repercussió de la consonant líquida inicial a la síl·laba següent per a facilitar així la seua pronunciació.
Primera documentació: segle XVI.
Citacions:
«… que stant ells en Orient veren la stella sobre Judea que no·s movia.» (Joan Roís de Corella: Lo Cartoxà, 1496)
«Y este home, que tostemps en sa juventut era animal nocturno, y no pot olvidar veure les strelles a miganit.» (Pere Joan Porcar: Coses evengudes en la ciutat y regne de València, 1585)
«Avrá pedra margarita, / avrá rubí, diamant, / avrá estréla, sol, llucero, / ni lluna mes rutilant, / que se iguale ab els teus ulls?» (Carles Ros: Coloqui nou. Molt curios y entretengut pera lo defres de les carnestoltes, 1746)
«… els contí com se n’havia anat el gos i la rialla que baixava del cel, i la lluna que tenia els pins dins la sina, i, sobretot, les paraules de mon pare, i les estreles que m’havia dat perquè vetlaren dins meu el meu son.» (Enric Valor: Contalla d’un orat, 1963)
Variants: estrella, estel, estel·la.
Castellà: estrella.
Anglés: star.
Francés: étoile.
Italià: stella.
Portugués: estrela.
