[10/10/2018]
La paraula estandard prové del francés antic estandart, i este del fràncic stand hard, expressió imperativa que significava ‘mantín-te ferm’. També hi ha la variant estendard, si bé esta grafia amb e és moderna: la primera documentació és del Diccionari català-francés-castellà, d’Antoni Bulbena, publicat en 1905.
En el seu origen, l’estandard era una insígnia de guerra, usada especialment pels cossos muntats de l’exèrcit (cavalleria i artilleria), consistent en un tros de tela quadrada que penjava d’una asta, on es brodaven l’escut nacional i les armes del cos a què pertanyia. Ja apareix usada a finals del segle XIII en la Crònica de Bernat Desclot: «van metre l’estandart de sen Víctor a bayx molt vilment».
Amb el temps este tipus d’ensenyes es traslladaren a l’àmbit civil i religiós, on eren utilitzades per determinades corporacions en processons o altres desfilades com a emblemes distintius. Finalment, en una abstracció del seu valor simbòlic, el mot estandard ha passat a usar-se modernament per a referir-se a una persona o un objecte que actua com a representació d’un moviment o d’una causa.
