[20/11/2019]
El verb estafar ens ha vingut probablement a través de la forma homònima castellana, si bé la cronologia de les primeres documentacions en una llengua i l’altra no són significatives; en castellà apareix en un document de 1625, i en valencià, en 1652, concretament en un poema de l’humanista valencià Llorenç Matheu i Sanç: «Venia la maixquerada y anava considerant, per trobar-me sense blanca, com la podria estafar».
Però, en qualsevol cas, l’origen d’este mot és l’italià staffare, format a partir del substantiu staffa, que significa ‘estrep’, és a dir, la peça penjada a cada costat de la sella de muntar que servix perquè el genet hi repose els peus i se senta així més estable i segur. I és que la cara de desconcert del genet que perd l’estrep i queda en fals s’associà antigament a la d’aquell que, confiant crèdulament en algú, és víctima d’un engany fet amb astúcia i males arts.
