[15/04/2020]
El verb esquilar prové del gòtic tardà skiran, que es transformà originàriament en esquirar, tant en valencià com en castellà, i després, per dissimilació (fenomen que consistix a evitar la repetició d’un so en la mateixa síl·laba o en síl·labes contigües), es transformà en esquilar; en alemany antic, procedent del mateix ètim, es documenta scëran, i en anglés, sceran i scieran, relacionades amb la forma scissors, ‘tisores’.
El significat primitiu de esquilar ja era des de ben antic el mateix que en l’actualitat: el de ‘tallar arran el pèl o la llana a un animal’. Per extensió, prompte s’aplicà també a persones, si bé en l’Edat Mitjana esta pràctica tenia un caràcter pejoratiu, ja que els nobles acostumaven a portar els cabells llargs com a signe de distinció, mentre que els serfs els duien curts. La misèria generalitzada feia que no es poguera preservar adequadament la higiene capil·lar. Per això, el fet de tallar els cabells era una pena denigrant, i així s’ha mantingut fins a temps recents. En la postguerra sovint es rapaven les dones republicanes com a senyal públic d’humiliació, i durant el servici militar també es tallava el monyo al zero als soldats que cometien alguna falta.
