[08/07/2019]
La paraula esquifit té per als valencians un caràcter marcadament literari. Els primers usos d’este adjectiu es documenten en ple segle XX. Carles Salvador, en Elogi del xiprer, que data de 1928, escrivia «el baum esquifit de la vegetació serrana». Es tractava d’un sentit figurat de esquifit, per a referir-se a una olor quasi imperceptible.
El mot esquifit prové de l’antic occità escafit, que significava ‘espigat, esvelt’. Enric Valor encara usava esta antiga variant: «uns rosers i dos o tres palmeres escafides». Però, literàriament, ha triomfat la forma esquifit, i sobretot s’ha anat dotant d’usos metafòrics: de «carrers esquifits» parlava Sanchis Guarner; de «burgesia esquifida», Josep Vicent Marqués; de «literatura esquifida», Joan Fuster; de «cervells esquifits», Vicent Ortega; de «crit esquifit», Francesc Mompó… Esquifit, al remat, és tot el que podria haver sigut més gran, però no ha adquirit la dimensió que li hauria correspost. O millor encara: esquifit és un insult de ressonàncies excelses, que servix per a destacar l’estretor, l’escassetat, la insignificança, la misèria, la mesquinesa…
