[21/04/2023]
Recentment, en un article de premsa, es deia de Melania Trump, la dona de l’expresident dels Estats Units Donald Trump, que era «el somriure de l’esfinx». No és, ni de bon tros, l’única dona de qui s’ha dit això. Esta expressió s’ha usat reiteradament en la tradició literària per a referir-se a un gest de la boca lleument arquejada, que a penes transmet emocions. Ni tan sols es pot dir realment que siga un somriure. Potser és una expressió de ràbia. O de menyspreu. O d’indiferència. Ves a saber… És un enigma.
Però, al marge d’anècdotes, la paraula esfinx és també una bella mostra de com la cultura contemporània poa en les antigues cultures per a eixamplar els recursos expressius amb què poder descriure subtilment la nostra realitat més immediata. D’entrada, cal apuntar que el vocable està carregat d’ambigüitats. Com el mateix somriure de l’esfinx. Pel que fa a la pronunciació, la x no es llig igual que la de punxa o trinxar. S’ha de llegir com a [ks]. El seu gènere és ambivalent: pot ser masculí o femení. El plural es forma afegint una s a la forma de singular: esfinxs. Però eixa s és muda. Es veu però no se sent.
L’origen de la paraula també presenta dubtes. Prové del grec sphígx, encara que, possiblement, el grec l’havia pres de l’egipci shesepankh, llengua a on significava ‘imatge viva’, segurament perquè es referia a l’estàtua de l’esfinx que havia sigut tallada en roca viva. Però, com tants altres cultismes, a nosaltres esta paraula no ens arribà del grec. Fou en francés a on es documenta modernament, concretament en el segle XVII. Si bé a nosaltres probablement ens arribà a través del castellà, motiu pel qual durant el segle XIX, què és l’època de quan tenim les primeres documentacions de la paraula, sol aparéixer grafiada com a esfinge en molts diccionaris valencians.
En la mitologia grega, l’esfinx era un monstre fabulós que es representava amb el rostre i el pit de dona, i un cos de lleó alat. Simbolitzava la destrucció i la mala sort. I és que topar-se amb l’esfinx era estar abocat a una mort segura. Segons la llegenda, vivia en l’únic pas muntanyós pel qual es podia accedir a la ciutat de Tebes, i als que volien entrar-hi o eixir-ne els plantejava unes preguntes enigmàtiques que ningú sabia com contestar. Però hi ha equivocacions que es paguen cares. Si erraven la resposta, l’esfinx els devorava sense pietat. Només Èdip sabé respondre a l’endevinalla que li plantejà l’esfinx: «¿Quina és la criatura que de matí camina a quatre potes, al migdia amb dos i de nit amb tres?», li preguntà. Pensen, si volen, en la resposta que donarien a l’esfinx. Èdip no sols sabé donar-li la resposta adequada sinó que, a més, després sabé també com donar mort a l’esfinx. Convertit en l’alliberador de Tebes, fou aclamat pel poble i coronat rei. Però eixe triomf fou també l’origen de la seua pròpia desgràcia. La glòria és fugissera.
