Pronunciació: [eskaɾotáɾ], i les formes verbals en què la vocal tònica recau sobre la o de la penúltima síl·laba es pronuncien amb o oberta, com escarota [eskaɾɔ́ta].
Definició:
1. v. tr. Dispersar (la caça, els animals, els ramats, l’aviram), espantar-los, aüixar-los. El llop escarotà les ovelles.
2. v. pron. Desbandar-se [Separar-se desordenadament, anant cadascú per un costat diferent]. Els animals es van escarotar quan van veure el foc.
3. v. tr. i pron. Avalotar, escandalitzar. No vos escaroteu per tan poca cosa, que ací no passa res.
4. v. tr. Descabellar [Desordenar els cabells (d’algú)]. El vent li escarotava els cabells.
5. escarotar el galliner Provocar desorde.
Etimologia:
Verb format per derivació de escarot, que al seu torn derivava de l’antic esquera, ‘fracció d’un exèrcit’, que provenia del francés antic eskiere, i este del fràncic skara, ‘destacament’, ‘colla’.
Primera documentació: segle XVII.
Citacions:
«Les veremadores cantaven cançons al·lusives, ben carregades de pebre, al Monjo, als carreters, al senyoret quan hi anava i àdhuc a l’àngel de la guarda si s’hi hagués presentat; eren com un rusc escarotat que, quan s’amansia i entrava en raó per a descansar, feien un cor i cantaven totes alhora sense deixar de tallar raïm» (Gaetà Huguet Segarra: Els valencians de secà)
«El menut es cansava prompte de pescar granotes, de botar per l’era, de pujar als pallers més alts i deixar-se caure com un foll —¡eh!, que et pots trencar una cameta, o el ballador de l’anca, i desfàs el paller!—, d’acaçar i escarotar gallines i ànecs que picotejaven o fanguejaven per les eres o els sequiols» (Martí Domínguez i Barberà, L’ullal)
