[07/02/2022]
Els errors a vegades són molt relatius. Depén de qui en faça la valoració, i el que per a u pot ser un error garrafal per a un altre pot ser un rotund encert. Inclús eixa percepció pot variar al llarg del temps per a una mateixa persona. ¿Qui li hauria dit a Cristòfol Colom, quan entropessà amb el continent americà buscant una ruta més ràpida per a anar a les Índies, que el seu error de càlcul s’hauria de convertir amb el temps en un èxit històric?
La mateixa idea associada a la paraula error ha anat canviant al llarg del temps. Este vocable prové de la forma homònima llatina, gestada per derivació del verb errare, que inicialment tenia el significat de ‘caminar sense rumb’. I encara mantenim amb eixe sentit l’adjectiu errant. En valencià, el mot error ja apareix documentat en el segle XIII; però, contràriament a l’ús actual, fins al segle XVI s’usava majoritàriament en femení. Joan Roís de Corella, en Lo Cartoxà, obra publicada en 1500, es referia a «la error diabòlica». Eixe ús, en femení, actualment seria considerat un error gramatical.
Però, al marge d’esta anècdota, la pedagogia contemporània ha incidit especialment en la necessitat de reinterpretar l’error en termes positius. Errar no sols és humà. És un procés ineludible per a arribar a descobrir la veritat. Ningú naix ensenyat, i l’error —o, més exactament, la consciència d’haver-se equivocat— és la condició necessària per a aprendre a buscar altres alternatives.
En fi, segurament molts deuen estar pensant en estos moments: «si realment fou un error, beneït siga el seu error». Il·lustren vostés esta frase amb l’exemple que vullguen.
