[24/05/2018]
El vocable erm (pronunciat amb e tancada) prové del llatí tardà ĕremus, i este del grec érēmos, on tenia bàsicament el significat de ‘deshabitat, desert’. En valencià antic també s’usava sobretot en este sentit: «Anà-hi la comtessa e trobà la vila erma», es narra en la Crònica de Jaume I. Però, a partir d’este sentit originari, prompte s’amplià el camp semàntic de la paraula erm i passà a aplicar-se a la terra, amb el significat de ‘no cultivat’, especialment quan el terreny és agrest i no reunix les condicions necessàries per a poder donar fruit encara que es conree.
La buidor de l’erm ha anat assimilant cada vegada més sentits, sovint carregats de poesia: de «llavis erms», parla Josep Lozano, per a referir-se a uns llavis ‘incapaços de besar’; i de «cos erm», escriu Carme Miquel, referint-se a una dona ‘incapaç d’engendrar noves vides’.
