[28/03/2018]
L’adjectiu èpic prové del llatí epĭcus, que l’havia pres del grec epikós, derivat de épos, que significa ‘paraula, vers’. Dins de la tradició literària grega, la paraula èpic s’usava per a referir-se a un gènere literari caracteritzat per narrar les gestes d’algun heroi, sumit en conteses contínues, sovint basades en esdeveniments reals, però sempre recreats amb una aura de fantasia.
La paraula èpica és una substantivació de la forma femenina d’este adjectiu traslladat a un àmbit qualsevol que transcendix els límits de la literatura. S’usa per a referir-se a qualsevol fet que es vol dotar de grandiositat, sobretot quan es projecta sobre els destins d’una col·lectivitat. Joan Fuster, amb una mirada escèptica, resumia en un aforisme les seues reticències respecte a les accions pretesament glorioses que aspiren a ser qualificades de èpiques: «L’heroisme sol ser un mal assumpte, i l’èpica, una droga letal».
