Pronunciació: [entéɾk].
Definició:
1. adj. Tossut, indòcil. Una mula molt enterca.
2. adj. Rígid, encarcarat. Unes branques enterques.
Etimologia:
Antigament, este adjectiu tenia el sentit que ara arreplega l’accepció 2 del Diccionari normatiu valencià, transcrita més amunt (o siga: ‘rígid, encarcarat’). Segons pareix, s’havia creat per derivació regressiva del verb entercar, que al seu torn s’havia format per derivació de terc, present també en altres llengües llatines, com el castellà terco o l’italià tirchio. Però, probablement, totes estes formes deriven del cèltic *terkos, referit a un lloc agrest i desert.
Però prompte, ja en el segle XIV, es documenta l’ús d’este vocable en sentit figurat, com a blasme moral, usat per a qualificar a algú que es resistix a admetre els consells o les amonestacions que se li fan perquè canvie d’actitud.
Primera documentació: segle XIV.
Citacions:
«Los enguanats, / moros e atres, / turchs, ydolatres, / feroces, braus, / romanen sclaus, / descaminats. / Són figurats / l’enterch ebraych, / lo gentil laych, / pobles abdós, / pels servidós / dos jovencells / —l’aze ab ells— / ensemps, restats / baix, no muntats / fer en la penya / altar, ni llenya / pel sacrifici / d’Abram inici / començador / de fe y amor» (Jaume Roig: Spill (o Llibre de les dones), 1920)
«De mon pare a les porfíes vaig sostindre’m més enterc que estos pins forts.» (Joaquim Garcia Girona: Seidia, 1585)
«Les acaballes dels dies de Ribera són de llum casta, d’agraïdes finestres, de soledat enterca» (Vicent Andrés Estellés: Oratori del nostre temps, 1978)
Castellà: terco.
Anglés: stubborn, obstinate.
Francés: entêté -e, têtu -e, obstiné -e.
Italià: cocciuto -a, testardo -a.
Portugués: teimoso -a, cabeça-dura.
