Pronunciació: [enʎueɾnáɾ], i les formes verbals en què la vocal tònica recau sobre la e de la penúltima síl·laba es pronuncien amb e oberta, com enlluerna [enʎuɛ́ɾna].
Definició:
1. v. tr. i intr. Causar dificultat en la visió (d’algú) una llum massa viva. Els fars del cotxe van enlluernar el gat. El sol enlluerna.
2. v. tr. Impressionar 1 [Produir una impressió en l’ànim (d’algú)]. La seua eloqüència enlluernava els assistents.
3. v. tr. Fascinar amb coses aparents o falses. Enlluerna els xiquets amb les seues aventures.
Etimologia:
Derivat de lluerna, mot amb què es designa un insecte coleòpter que emet una fosforescència d’un to verd brillant a través d’un aparell situat en la part inferior de l’abdomen. Per la seua banda, lluerna, el vocable primitiu, prové del llatí lŭcerna, que, derivat de lux, ‘llum’, al·ludia a qualsevol objecte usat per a fer llum, com ara una llàntia o un cresol.
Primera documentació: segle XIV.
Citacions:
«Mas com moltes coses e fort grans haja a dir en breu tractat e jo·m veja tot enluernat per la gran claredat de la virtut hi excel·lència de infinides persones e de lurs actes.» (Antoni Canals: Valeri Màxim, 1395)
«La nit era serena però, sense lluna i enlluernada per les llànties del Saló, no m’hi veia i amb por de caure al riu, vaig haver d’alentir-me anant a les palpentes de la paret.» (Xavier Casp: Proses en carn, 1952)
« Ara, el papa és Urbà, un home sant i bo, que va ser patriarca de Jerusalem i no es deixa enlluernar ni per la força, ni per la riquesa ni pel mal geni del rei Jaume…» (Josep Franco: La frontera, 2022)
Castellà: deslumbrar.
Anglés: dazzle.
Francés: éblouir.
Italià: accecare.
Portugués: ofuscar.
