[18/01/2023]
Les paraules no es conserven perquè siguen boniques o lletges, sinó perquè resulten útils. I l’ús tan habitual que fem els valencians de la paraula enfit és molt revelador de la utilitat que li hem conferit. En primera instància, perquè tenim una certa propensió a l’excés. O això diuen, almenys, altres més inclinats a la frugalitat i la contenció. Potser és el clima amable de la nostra terra; la llum, tan pròdiga, que incita a les relacions socials; el caràcter cordial de les seues gents, i la desinhibició amb què actuen… Siga per la raó que siga, hem anat instituint moltes festes i celebracions que s’han convertit en fites inamovibles del nostre calendari. I la paraula enfit, en part si més no, és la resposta fisiològica a la comissió de certs excessos. És una molèstia en la part superior de l’abdomen que se sol sentir després d’haver menjat molt. Josep Pascual Tirado narra en el seu llibre Tombatossals que la muller del rei Barbut «va perperir d’un enfit de codonyat». Estava tan bo que no va saber parar a temps.
A més d’este significat bàsic, la paraula enfit s’utilitza també en sentit figurat per a expressar una sensació de saturació de qualsevol cosa. Hi ha coses que, precisament perquè són molt agradables, quan se sobrepassen certes dosis, poden arribar a resultar francament molestes. O encara més: pura fartera. Els nostres escriptors han aplicat la paraula enfit, per exemple, a un excés d’amabilitat, de liberalitat, de flors, de música, d’eleccions…
L’origen d’este mot, que tan imprescindible se’ns ha fet, està en la veu llatina infictus, participi passat del verb infigĕre, que s’usava en el sentit de ‘espés, atapeït’.
