[02/06/2022]
El verb encontrar està en tots els diccionaris de la nostra llengua, tant en els actuals com en els antics. Així i tot, hi ha molta gent que creu que és un castellanisme, o que és menys correcte que trobar. Les similituds amb el castellà han contribuït a gestar molts prejuís. Però, al marge de les preferències estilístiques que cada u puga tindre, o del que es diga ací o allà, és inqüestionable que l’ús de encontrar ha sigut constant al llarg del temps. Les primeres manifestacions d’este verb es remunten al segle XIII: en el Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina, datat en 1277, ja es diu que «quan meteren lo moro en Alcoy, si·ls viu ni·ls encontrà degú». En l’altre extrem de l’arc temporal podem citar també l’escriptor Enric Valor (un dels màxims coneixedors de la nostra llengua viva), que, en una de les seues delicioses rondalles, escrivia que «com aquells que solia encontrar de vegades per les engires dels pobles».
El coneixement de l’etimologia pot ajudar també a dissipar qualsevol suspicàcia respecte a la genuïnitat de encontrar. És un derivat de la preposició contra, format amb l’adjunció del prefix en- i el sufix -ar, igual que encabotar, encaixar, encaputxar i tants altres verbs. Cal apuntar també que originàriament el verb encontrar s’usava amb el sentit de topar-se amb algú, amb un matís de confrontació, però prompte passà a usar-se també amb el sentit de localitzar alguna cosa, siga per casualitat o com a resultat d’una busca intencionada.
