[05/07/2021]
Les aparences enganyen. També en llengua. I les similituds de les paraules entre dos idiomes poden induir fàcilment a transferir-ne els significats de l’un a l’altre subtilment. Això passa, per exemple, amb enconar. Este verb prové del llatí ĭnquĭnare, que originàriament tenia el significat de ‘tacar, corrompre, adulterar’, si bé amb el temps passà a adquirir el significat de ‘avesar’. Al cap i a la fi, l’adulteració, per a bé o per a mal, també contribuïx a assentar un costum.
En els textos dels escriptors clàssics, el verb enconar sovint apareix usat amb el significat de ‘posar mel o una altra cosa suau en el paladar d’un xiquet de pit per a fer que prenga el gust de mamar’. Així es pot constatar, per exemple, en este fragment de l’Spill de Jaume Roig: «si molts n’hi ha / no són atesos / […] o enconats / alguns ab mel, / los més ab fel».
Però, en castellà, d’aquell sentit originari de corrupció que transmetia enconar passà a adquirir el significat de ‘inflamar una ferida’, i d’ací, figuradament, a ‘irritar l’ànim’. Sovint els camins de les paraules es bifurquen. Ara com ara, en valencià no s’accepta este ús del verb enconar; es preferix exasperar. No vol dir que no es gaste. Els límits de la genuïnitat són molt difusos. I els camins de les paraules, com els de les persones, sovint estan plens de meandres.
