[10/01/2022]
L’adverbi enguany és encara d’ús habitual entre els valencians; però no així en altres territoris del nostre domini lingüístic, a on es fa servir molt escadusserament. Nosaltres, els valencians, l’utilitzem per a referir-nos a l’any en curs. Prové de la fusió dels mots llatins hŏc anno, ‘este any’; o, millor dit, de la forma evolucionada pròpia del llatí vulgar hoque anno. En textos clàssics també apareixen documentades les variants ongan, onguan i oguany, que reflectixen de manera més transparent el seu origen.
En alguns dialectes italians, derivades del mateix ètim, tenen les formes uguanno i unguanno, amb un significat equivalent al nostre enguany: «io non avrò uguanno pace con lei» (‘jo no tindré enguany pau amb ella’), escriu Giovanni Boccaccio en el Decameró; en castellà també hi ha les formes hogaño i ogaño, i en francés antic, oan.
Però en cap altra llengua romànica les formes paral·leles equivalents han preservat la vitalitat amb què s’ha mantingut en valencià la forma enguany. I, com a fruit d’eixa vitalitat, hem creat expressions com enguany passat, usada per a referir-se a l’any anterior, o la dita a l’any del batre, si no és enguany a l’altre, que s’usa per a indicar que, si alguna cosa no es pot fer en un moment determinat, ja es farà quan siga possible. Totes les parèmies contenen una profunda filosofia vital. I, en temps de pandèmies, en què ens hem vist forçats a postergar tants projectes, pot resultar especialment útil rescatar les ensenyances que contenen estes velles sentències. I tot el que no poguérem fer l’any passat doncs ja ho farem enguany. Si pot ser, clar… Temps al temps.
