[14/01/2020]
La paraula emergència es va crear per derivació de l’adjectiu emergent. Este procediment és molt productiu en valencià, i així s’han gestat substantius com ara ascendència (derivat de ascendent), assistència (de assistent) o coincidència (de coincident), entre molts altres. El sufix -ència servix per a indicar la qualitat abstracta expressada per l’adjectiu corresponent. Si bé en llatí medieval ja existia la forma ēmergentia, la primera documentació en valencià de emergència data del segle XIX.
Cal tindre en compte que el sentit recte de emergència en realitat apunta al fet d’eixir a la superfície alguna cosa (normalment aigua o un altre líquid) que discorre subterràniament. Però en l’actualitat la paraula emergència, possiblement per influx de l’anglés, apunta a una situació que, com a conseqüència d’un accident, una catàstrofe o algun fet sobrevingut, requerix una actuació immediata dels poders públics. En eixe mateix sentit, la legislació vigent preveu la possibilitat que el govern d’un país puga declarar l’estat d’emergència per a afrontar determinades situacions excepcionals, com ara catàstrofes naturals, brots de malalties contagioses o greus circumstàncies polítiques o civils que pertorben la vida normal d’una comunitat.
