[25/09/2019]
L’adjectiu eixorc s’usa actualment en valencià, amb un caràcter exclusivament literari, amb el significat de ‘estèril’. L’etimologia més probable —encara que no del tot segura— apunta a l’arrel indoeuropea eksorko-, que derivava de orgh-, ‘testicle’, i que al seu torn donà lloc en grec al mot órkhis (present en la paraula orquídia, anomenada així per la forma el·líptica dels tubèrculs simètrics); per la seua banda, el prefix ex-, transformat popularment en eix-, té un caràcter privatiu. Partint d’esta explicació, s’entén fàcilment que eixorc, literalment ‘sense testicles’, passara a significar ‘estèril, infecund’.
Les primeres documentacions de la paraula eixorc reforcen plausiblement esta explicació. El frare dominic Antoni Canals, a finals del segle XIV, donava testimoni que el patrici romà Spuri Carbili repudià la seua muller «per tal com era exorqua, no podent concebre». Però la incapacitat de fecundar associada a l’adjectiu eixorc s’eixamplà prompte a uns altres àmbits, i així és com Ausiàs March deia en un dels seus poemes que «mon cor li és com terra molt exorca».
