[04/04/2023]
El verb dur és una relíquia en valencià. O, almenys, així és vist per alguns usuaris, pel fet que no té un equivalent paral·lel en castellà ni en la majoria de llengües del nostre entorn. Només en romanés hi ha el verb duce, amb un significat més o menys equivalent. Les dos formes provenen del llatí dūcĕre, verb que tenia el sentit de ‘portar, conduir’. En italià, provinent d’esta mateixa arrel llatina, hi ha també el substantiu duce, que s’ha utilitzat com a apel·latiu del dictador Benito Mussolini, sobretot després de la seua marxa sobre Roma, que tingué lloc en 1922 i que desembocà en el seu nomenament com a cap de Govern. S’utilitzava amb el significat de ‘guia, conductor’. La relació semàntica amb el nostre dur és evident.
L’ús d’este verb ja es registra en valencià des de ben antic. En 1296, Berenguer de Ripoll, camarlenc de Pere el Cerimoniós, escrivia que «e del dit consseyl e ab les nostres pròpries missions dur a acabament denant qualsevulle jutge eclesiàstich o seglar». En l’actualitat encara manté una forta vitalitat entre molts parlants. Tot i que, en general, se sol utilitzar com a sinònim de portar, a vegades es fa servir amb certs matisos diferencials, sobretot quan es vol transmetre la idea que es porta damunt alguna cosa: «no duc diners en la cartera», «dus una camiseta molt bonica», «du bigot»…
Des d’un punt de vista ortogràfic, cal remarcar que actualment es considera preferible la grafia simplificada, amb una sola u, de la segona i la tercera persona del present d’indicatiu; o siga, dus i du, enfront de duus o duu, habituals en textos antics, però que ara poden actuar com a factor de distorsió de la pronunciació corrent. La naturalitat expressiva és sempre la millor guia de pronunciació.
