[02/02/2021]
Hui, 2 de febrer, pot ser un moment oportú —per la correlació de dates i dades de valor simbòlic— per a comentar la gènesi i l’evolució del numeral dos. Cal apuntar, en primer lloc, que prové del llatí dŭōs, dŭas, que eren les formes d’acusatiu de duo, duae. En llatí, efectivament, tal com queda dit, este numeral tenia moció de gènere. En valencià, en un primer període, també s’usà la forma dos per al masculí i la forma dues per al femení. Així, el poeta Ausiàs March escrivia que «lo seu mal per dues coses naix». Amb tot, ja des dels mateixos inicis de la llengua en què hi ha documentació escrita, l’ús de la forma variable alterna amb la invariable. El mateix Ausiàs March, per exemple, en una altra poesia escrivia «no és res que dos cares no mostre». A partir del segle XVI, la forma invariable acabà per imposar-se, si més no en l’expressió oral.
En altres llengües, l’evolució ha sigut paral·lela. En castellà, per exemple, també es deia antigament dos per al masculí i dúas per al femení, que finalment han quedat unificades en la forma dos, que designa invariablement tants els elements de gènere masculí com els de gènere femení. Igual ha passat amb la forma francesa deux o la forma italiana due.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua accepta tant l’ús variable com l’invariable d’este numeral, utilitzat, això sí, de manera coherent, però dona prioritat a la forma invariable dos, que és la que fa servir en els seus documents normatius.
