[08/03/2017]
La paraula dona prové del llatí vulgar domna, forma contreta del llatí clàssic domina, que significava ‘ama, senyora’. Este sentit donà lloc al tractament honorífic que precedia un nom propi femení, molt utilitzat antigament («dona Violant d’Hongria»), que després es reduí per afèresi en na («na Germana de Foix»). Este significat primigeni s’eixamplà a partir del segle xiv per a passar a designar qualsevol persona de sexe femení, especialment quan ha arribat a una edat adulta, i així és com la utilitzava Ausiàs March: «Vós, dona, sou mon déu e mon delit». Modernament, encara s’ha produït una nova extensió del significat de dona, dins de l’àmbit matrimonial, per a passar a usar-se com a ‘muller, esposa’ (paral·lelament a l’ús de home com a ‘marit, espòs’). En castellà este mateix ètim ha donat lloc a les formes dueña i doña; en portugués també hi ha la forma dona, i en italià, donna.
