El significat de les paraules no es pot destriar del context històric en què s’han usat, i és, per tant, en gran part, el reflex de la mentalitat dominant de l’època en què es gestaren. Així, recorrent als orígens més remots, podem citar que en el Gènesi, el primer llibre de l’Antic Testament, s’explica la creació de la dona de la manera següent: «Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seues costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home». Esta és, evidentment, la traducció valenciana de la Bíblia. En hebreu, la llengua originària en què s’escrigueren la major part dels llibres de l’Antic Testament, a la dona se li deia אישה (aixa), paraula que servia per a referir-se tant a la femella del gènere humà com a la muller de l’home. Este conglomerat semàntic es desprén de les mateixes Escriptures: «El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home», es diu també en un altre versicle del Gènesi.
Esta dualitat de significats encara perdura en moltes llengües, amb independència que els vocables utilitzats en cada cas siguen diferents. En valencià este concepte està associat actualment a la paraula dona, i té també, efectivament, els dos sentits indicats, el de ‘femella’ i el de ‘muller’. Però no és tampoc un cas excepcional en el conjunt de les llengües del nostre entorn cultural. En italià, de manera molt semblant al valencià, es diu igualment donna; en castellà, mujer, i en portugués, mulher, i en tots estos idiomes la paraula corresponent manté també este doble sentit. En anglés, curiosament, la veu woman és el resultat de l’evolució de wifman (fusió de wife, ‘esposa’, i man, ‘home’); o siga, woman és etimològicament la ‘muller de l’home’.
Independentment de les fusions i bifurcacions semàntiques que s’han pogut produir al llarg del temps en cada llengua, este lligam semàntic entre femella i esposa és molt general en moltes les llengües. Forma part d’una perspectiva androcèntrica, dominant durant segles i segles en quasi totes les cultures. Encara que això, evidentment, només marca el punt de partida. El significat de les paraules de cada llengua es va modelant i reajustant en cada moment en funció de les necessitats expressives dels parlants.
Per això, tornant al valencià, convé resseguir l’evolució semàntica d’algunes paraules per a entendre correctament l’ús que en fem en l’actualitat. Cal apuntar, en este sentit, que la confluència dels diversos significats que té la paraula dona és el resultat d’un procés de gestació complex. En un primer moment, per a referir-se a la ‘femella del gènere humà’, s’utilitzava el mot fembra: «avia entre hòmens e fembres ben LX persones», es diu en un apunt del Llibre de la Cort del Justícia de València, datat en 1280. Però a poc a poc, en gran part pel sorgiment d’una nova perspectiva respecte a la dona, propiciada per l’amor cortés cantat pels trobadors, el mot fembra quedà relegat en favor de dona: «Vós, dona, sou mon déu e mon delit», escrivia Ausiàs March en un dels seus poemes, que posava de manifest este canvi de perspectiva.
Però la veu dona originàriament tenia un sentit ben diferent. Prové del llatí vulgar domna, que era la contracció de la forma domina del llatí clàssic, i forma part de la família lèxica de dominar, domini i dominant, i evidentment hi manté una relació semàntica. S’usava per a referir-se a l’ama de la casa, i no s’aplicava, per tant, a qualsevol femella del gènere humà. Ni xiquetes ni serventes eren dones. En l’estructura social medieval, la dona era la muller del senyor, la senyora, que tenia la funció d’administrar els béns domèstics d’una hisenda i dirigir la faena dels criats. A partir d’este sentit, passà a usar-se també com a tractament honorífic anteposat al nom propi: «A la noble e amada dona Violant de Ayerbe», es diu en un document de la Cancelleria Reial, firmat per Bernat Safont, datat en 1313. Amb el temps, este tractament quedà reduït a l’última síl·laba, na. A València hi ha el carrer de la Reina Na Germana que ens ho recorda.
Cal remarcar finalment, per a poder acabar d’entendre millor l’origen i el resultat final de l’evolució d’esta paraula, que en castellà el mateix ètim ha donat lloc a les formes dueña, que preserva més clarament el sentit primitiu, i doña, l’ús del qual ha quedat circumscrit a un tractament protocol·lari.
Després d’escarbar en els orígens de la paraula dona, només ens queda ja desitjar-los que passen un feliç Dia de la Dona!
